Desallibereu-nos

No necessito arribar la primera, ni tan sols la segona. Només em cal no estar morta d’esma, no ser perfecte, i senzillament, arribar. M’agradaria poder quedar-me un temps a casa i ser molt mare, maríssima, sense que això signifiqués que sóc una nefasta periodista o mala professional. Voldria poder estar tranquil·la a la feina sense mirar en rellotge i treure el fetge per la boca per arribar a la llar d’ infants. Voldria no pensar en tot allò que em queda per fer a la redacció mentre gronxo una princesa al parc i que fer-ho no em fes sentir mala mare.

Voldria acabar el dia mirant-me un minut la cara i trobar-me i sentir-me i saber que hi sóc i cap a on vaig. Voldria tenir millor veu per cantar Puff en drac màgic, la lluna la pruna i el sol solet. Voldria tenir més encant llegint contes de dracs i prínceps i no alçar tant la veu. Sí que necessito ser la millor mare.

Voldria no sentir-me culpable per no haver recuperat la figura després de portar un èsser humà al món. Per no ser la Pe, ni l’ Angelina ni cal altre nina perfecta i harmònica.

Algú fa un temps va pensar que les dones haviem de ser més lliures i estar menys sotmeses. Quanta raó! Que podiem treballar i ser independents i no quedar-nos a casa només fent de mastressa i mare. Quanta raó!

No creieu però que ens van treure les cadenes… només les van destensar per donar-nos una falsa idea de llibertat. Ser lliure és triar. Ara una mica de tot. Ara només una cosa. Ara només l’altra.

Desallibereu-nos, ja! L’ alliberament fins ara és una mena d’esclavatge.

Ni a la dreta ni a l'esquerra

Quina misèria avui a les portes del Parlament amb alguns indignats... o els que pintaven amb spray, insultaven, escupien i donaven empentes no eren indignats? en un marasme de caps, cames i crits es transmetia una imatge de desconcert i decepció.

Tanta dignitat acumulada a les places! tanta... que ara que l'agredit agafa el fuet i colpeja se'm cau l' ànima als peus... ni els de dins són sempre monstres ni els de fora sempre herois. De fet, ja no en queden, per sort, si aquest és el pa que es dóna entre tanta heroïcitat.

El sistema no és perfecte. Fa pena. Fa fàstic i és tremendament injust per les formigues obreres deixades de la mà del creador per part tant de l'esquerra com de la dreta. Encara fa més ràbia quan són els que alcen la bandera de l'esquerra i t'abandonen a la teva sort... perquè irònicament pensaves que eren teus i et defensaven.

No queden herois. Ni a la dreta, ni a l'esquerra. Ni sota cap bandera. No hi ha herois que donin la cara per a tu, ni dormint a les places ni ocupant seient a l' hemicicle. Als de dins però vam tenir opció de votar-los i triar-los.

Ànims als diputats justos i als indignats dignes.

Harta de estar harta

Demasiada información para digerir en un momento, en una hora, en día, en una vida. Twitter, facebook, mi blog, tu blog… el futuro nos da una patada en la cara y es el presente. No tengo tiempo de pensar qué respondo antes de retwittear porque, en algunos momentos, casi no sé qué quiero. No sé qué pienso y si tardo unos minutos otro tweet mejor estructurado y más original me ha ganado la batalla.

Ahora podría decir que prefiero ese mundo que iba más lento y en el que recibir un e-mail era una aventura… pero este nuevo, que ya se hace viejo, se hace viejo por segundos, ¡me engancha!

Es muy grande. Sí, es a menudo superficial, etéreo y repleto de faltas de ortografía, pero es el nuevo mundo en el que los que no contarian para nada hablan. Y no se le pueden poner puertas. Es inmenso, global a la vez que imperfecto y peligrosamente vacío. Es semi-anónimo, reiterativo, descastado pero aún, a pesar de ser ya viejo, tremendamente virgen.

Es el mundo en el que yo escribo esto y me convierto en mi pequeño altavoz. Y tú, seas quien seas, lo lees. ¡Tanto poder abruma!

Aunque sea para conseguir poco o acabar movilizando a miles de personas cansadas y hartas como tú.

Tanto hablar de crisis… tanto quejarse… estar tanto tiempo al final de la cadena alimenticia de los peces más gordos te seca los sesos y avinagra el gesto. Es mejor rebelarse, ponerse manos a la obra, movilizarse con palabras, engendrar nuestros puestos de trabajo y no esperar a que otros los engendren porque lo harán tarde y nunca a nuestro gusto…

Hartémonos de estar hartos y alcemos la voz, aunque sea a golpe de tweet.